Estic segur que vosaltres diríeu que hauria d’estar joiós de posseir un gat que, de tant en tant, renta els plats i els mitjons, passa l’aspiradora i espolsa les catifes. Fins i tot, un dia de primavera, va netejar tots els vidres de l’apartament. Malauradament, cada vegada que consent a fer una feineta, em presenta la factura. Vol escollir el que mirem a la televisió, vol jeure a la butaca més propera a l’estufa de llenya, exigeix que li compri sabatilles noves quan les que duu són massa esgarrinxades… Cada matí, per esmorzar, li he de preparar una camamilla amb un rajolinet de llet tèbia. Aquest gat s’enorgulleix de ser el mestre, el comandant i el capitost de casa meua, pobre de jo. Tot això canvia tanmateix, amb les gresques de lluna plena…

Joan-Lluís Lluís, dictat en català de Perpinyà, 3 de març del 2007

Els infants i els gats sempre serien a la cuina, si no els en fessin fora. Jo també tenia un gat. Més ben dit, dos, que eren germans bessons i s’assemblaven com dues gotes d’aigua. L’un es deia Pau i l’altre Peu. El Pau era un bon jan i un mandrós. Es passava bona part del dia ajagut a la catifa del menjador o a l’estora de l’entrada, al mig del pas. El Peu sempre es ficava entremig de les cames, i quan reposava se’t quedava adormit damunt del peu. Per això li vam posar Peu. Va ser una rucada, perquè després tant era que cridéssim Pau com Peu, perquè venien tots dos, o no en venia cap. Els gats només vénen quan volen. És a dir, quan tenen gana o ganes que algú els faci companyia.

Ramon Monton, «Contes per a diletants: 4. En Pau i en Peu», dins L’encanteri (Barcelona: March, 2006), pàg. 93