Un altre mèrit excel·lent d’aquest llibre [Caceres a l’Àfrica tropical, de Nicolau M. Rubió i Tudurí, 1926] és que s’hi veu esfumada del tot el que podríem dir-ne vanitat de protagonista; l’autor es presenta […] amb un esperit gens tartarinesc, sinó amb la gràcia d’un home modern que sap somriure davant els perills, però que no deixa mai de tocar de peus a terra.

Josep M. de Sagarra, «Caceres a l’Àfrica tropical» (La Publicitat, 13 de desembre del 1925), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001, pàg. 509)

Josep Maria Batista i Roca era ja molt gran. Però conservava —amb un cert aire tartarinesc— la vella marcialitat dels «boy-scouts» que tants d’aquí vam ser, calça curta i cama peluda. Perquè, d’ençà que va fundar l’any 1927 els Minyons de Muntanya, J.M. Batista i Roca no va perdre de vista l’interès nacional de la formació del caràcter.
   Havia conegut el mètode de Baden-Powell durant la seva primera estada a Anglaterra, on va censar l’existència de llibres lul·lians a les biblioteques d’Oxford. I aviat va fer de l’escoltisme un gran projecte de cultura cívica. Perquè, de fet, l’escoltisme va ser el noucentisme aplicat a la formació de joves.

Oriol Pi de Cabanyes, «Batista i Roca», dins Glossari d’escriptors catalans del segle XX (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003), pàg. 24