Cinquanta-dos anys més tard, Sara es remogué dins el seu balancí de la casa de Llucmajor, commoguda per una estranya convulsió nerviosa, i arrencà a plorar: sense llàgrimes de tot d’una, només amb uns sanglots ràpids i espessos com els d’una nina petita que s’enrabia perquè se li ha trencat una jugueta, però pocs segons després amb un plor callat i abundant que sobrevingué als seus ulls fondos i marrons, ulls llacrimosos d’anciana, com la pluja sobrevé i es precipita dins un estany d’aigües fosques, habitades per peixos de colors amagant-se invisibles entre els líquens del fons.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002), pàg. 139

I podríem dir per acabar que per més gran desgràcia, per si no fóra prou, comprovà desconsolat que no sabia plorar, tan bé que vindrien ara alguns sanglots, sí que hi va fer esforç però no va trobar el camí de les llàgrimes, i tanmateix els herois ploraven sense empatx a la Ilíada i durant molts segles han plorat guerrers vestits de ferro, ploraven comtes i reis Jaume I plorava amb vives llàgremes, dels seus ulls plorava Tirant lo Blanch llàgrimes abundoses, i ara per què jo no puc, nosaltres no podem perquè tenim com a glòria l’eixutesa dels ulls, que és la de l’ànima.

Joan F. Mira, Els treballs perduts (València: Tres i Quatre, 1989), pàg. 118