Ens acostem a la boca del túnel. I aleshores passa una cosa sorprenent. En tot el dia no hem vist ningú i ara de l’interior del túnel surt, com un titella d’una capsa, un militar d’uniforme, amb gorra de plat i galons de comandant. Està molt enfadat i ens escridassa: qui som i què fem aquí, i que ja ens en podem anar ben de pressa i ben lluny. Nosaltres no sabem què hi fem aquí ni què esperem, ni tan sols sabem qui som. Sense el tinent som un ramat sense pastor i, espantats i escorreguts, ens allunyem mentre el comandant es torna a ficar a la fosca del túnel. Ningú ens dirà, pobres de nosaltres, que en un tren dins del túnel el general Sarabia i el seu Estat Major dirigeixen la batalla de Terol…

Miquel Siguan, La guerra als vint anys (Barcelona: La Campana, 2002), pàg. 18

Els napolitans es retiraren tard. Venien molt alegres i els sentia riure darrera la mitjanada. No estaven tots sols; em semblà sentir veus femenines. Jo ja començava a estar curat d’espants, però allò era excessiu i vaig resoldre que l’endemà ho posaria en coneixement dels senyors. Distingia unes veus de falset i tot seguit les rialles d’ells, plenes de concupiscència. Aquells al·lots, perduts dins una ciutat com Roma, plena de vici, em produïen desassossec. De cop vaig comprendre el meu error: estaven tots sols i representaven escenes de titelles. Tal descobriment m’hauria d’haver tranquil·litzat, però la idea que estaven completament tots sols rient d’aquella manera, em resultava tal volta més dolorosa que la de suposar-los acompanyats.

Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1961])