Quan els prestatges de les llibreries s’ompliren de llibres escrits per dones —que encara no són tants com els escrits per homes: aneu a una llibreria i comproveu-ho—, els crítics s’hi amoïnaren, a voltes perplexos, a voltes recelosos. «És clar, ara les dones ens volen explicar la seva vida, treuen el ventre de penes.» Algunes escriptores foren acusades d’autobiogràfiques, sense parar compte que la literatura, en general, es nodreix de la pròpia existència.

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 70

—Deixa, deixa, dona —va insistir l’àvia—, d’altra manera hagueren anat les coses si tots haguessin tingut una bona carrera. Les ideies… —Ella deia les ideies. Tots parlàvem com ella. Però no parlàvem mai d’ideies—. Les ideies…, pel que llegeixo, em sembla entendre que les ideies hi tenen tanta o més força que les armes, i molts eixelebrats que vam haver d’escoltar eren uns ases que l’única ideia que tenien era treure el ventre de pena, només sabien repetir les consignes dels partits i explicar fantasies com fan ara els capellans i aquests de la camisa blava…

Emili Teixidor, Pa negre (Barcelona: Columna, 2003)