El futur és incert, ningú no el coneix, però hi ha certeses que són inqüestionables i prediccions que, si res no ho espatlla, es compliran segur. Si avui és dilluns, no m’equivocaré si dic que demà serà dimarts, així que empraré el temps de futur sense por. I el mateix faré si vull expressar un desig enorme i fer-lo passar per cert amb un optimisme malaltís: «Demà em tocarà la loteria», podria dir la vigília del sorteig de la grossa (i després, ni el reintegrament). El que no podem fer és emprar el futur per fer suposicions, cosa que en castellà sí que es pot fer. Imaginem que a la feina un company no ha vingut i demanem per ell, per saber què li passa; l’espavilat del despatx ens respon de seguida: «Estarà malalt». En el cas que l’espavilat fos endeví, semblaria una sentència de mal averany, una mena de maledicció, perquè l’ús del futur ha de servir només per assegurar o augurar l’esdevenidor, i mai per fer una suposició més o menys hipotètica, cosa que en castellà és ben viable. En aquest cas, ens servim del verb deure: «Deu estar malalt».

Rudolf Ortega, Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte, 2 (Barcelona: La Magrana, 2010), pàg. 85