Definició
Bon encert, agudesa mental per a llucar (en el sentit de saber veure, copsar, el sentit, l’essència, la qualitat, etc., d’alguna cosa).
Té bon lluc a conèixer la gent.
Tu tens més lluc que jo per a comprar.
Etimologia
De llucar, d’origen incert, potser és un mot de creació popular format a partir d’entrelluscar, derivat de llusc (llosc, del llatà luscus, ‘borni, guerxo, miop’).
Usos
En els pobles, tothom es coneix; les notÃcies, reals o fantà stiques, que hom té de l’altra gent, són copioses, innombrables, i aixà la persona que té el lluc, la capacitat de penetrar en les intencions alienes, pot fer, en tot moment, deduccions curiosÃssimes. Això fa que la vida en un poble creï la sensació de sentir-se vigilat, de sentir que existeixen uns ulls que sempre us miren —ulls d’una curiositat morbosa, irònica, freds—, en els moments més impensats, en els llocs més imprevistos. D’acà prové l’atmosfera d’asfÃxia —que per moltes persones és irresistible i crea l’evasió en l’anonimat insondable de les grans viles.
Josep Pla, El carrer Estret (1951), capÃtol XXIV
Tema de la setmana
El carrer Estret, de Josep Pla, traduït a l’alemany