La seva resposta va ser treballar més encara, estudiar més, llegir més, escoltar més: el doble que els altres, perquè partia de més mancances, perquè volia més que els altres. «No sé pas com ens devia veure, l’Ovidi», escrivia la Montserrat Roig. «Personatges fets d’asfalt i de mentida, de convenció i brillantor, burgesets sofisticats, lletraferits de curta volada, indecisos lluitadors en la recerca d’alguna veritat mig amagada, personatges entre frívols, ceballuts o resistents, que fèiem teatre en una ciutat que dissimulava entre tenebres la seva por».

Núria Cadenes, L’Ovidi (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 61