El professor Joan Solà, amb murrieria, davant la decepció de la Llei de normalització lingüística del 1983, que, segons ell, deia que estava feta més per despenalitzar el català que no pas per fomentar-ne l’ús, demanava que ens deixéssim de sentimentalismes i comencéssim a organitzar-li un bon funeral. I que ens oblidéssim dels polítics i les seves lleis inútils (El Món, 24/XII/1982): «L’única esperança que ens queda és que sovint les lleis no alteren res. O comencem a encomanar el mausoleu (això sí: no dic pas un humil taüt) o continuem prescindint dels nostres polítics».

Lluís-Anton Baulenas, El català no morirà (Barcelona: Edicions 62, 2004), pàg. 131

Pensem en la intenció de la vídua de Mausolus, sàtrapa persa de la Cària, en el segle IV abans de Crist, a qui succeí en el domini dels seus estats, inspiradora d’una gegantina tomba per al seu marit (vint-i-cinc metres d’alçada) que els clàssics enumeraven com una de les set meravelles del món i que determinà la conversió del nom propi del tirà en el genèric mausoleu. Un propòsit semblant tenia l’autòcrata renaixentista Segismondo Malatesta en encarregar a Leone Battista Alberti la construcció del preciós Tempio Malatestiano a Rímini que les bombes aliades destruïren en la darrera guerra.

Enric Jardí, Esquema d’una sociologia de l’art (1962)