Definició
1  Aixecar amb la mà una arma o un altre objecte amb gest amenaçador.
Brandar una destral.
També: brandir, brandejar
2  Fer moure d’una banda a l’altra; tenir un moviment vibratori o oscil·latori.
Va brandar el cap en senyal de negació.
El pèndol del rellotge branda contÃnuament.
Etimologia
De brandar, del germà nic brand, ‘fulla d’espasa’, pròpiament ‘tió encès’, aplicat a l’arma per la seva brillantor; el mot germà nic també vol dir ‘incendi’, derivat del germà nic comú brinnan, ‘cremar’ (en alemany modern, brennen).
Usos
Aviat va veure que allò que li havien dit que hi havia persones manià tiques dels rellotges era veritat: el pis era ple de rellotges de totes menes; n’hi havia sobre els mobles i a les parets, i tots en marxa. Alguns feien brandar lentament els seus pèndols, d’altres només deixaven sentir el seu clic-clic.
Josep Vallverdú, En Roc drapaire (Barcelona: La Galera, 1971)Comptant amb la conformitat anticipada de la Junta, he donat les instruccions necessà ries per tal que, quan hom vegi arribar Cabrera, es dispari, des del fort de La Petita, una canonada. És el senyal. Totes les campanes de les esglésies començaran, llavors a brandar amb entusiasme. I nosaltres en corporació, en formació correcta i regular, entre els crits i la joia dels berguedans (que, sigui dit de passada, han estat ja preparats des de la trona), obrirem les portes de la vila a l’invicte comte de Morella.
Joan Perucho, Les històries naturals (Barcelona: Edicions 62, 1983 [1960])
Tema de la setmana
«…i se’n torna | orfe de llum sota del sol que crema, | vacil·lant pels camins inoblidables, | brandant llà nguidament la llarga cua.» Mots extrets de «La vaca cega» (1895), de Joan Maragall