Estic segur que tot home sensat adoptarà el meu sistema, sigui quin sigui el seu caràcter i sigui quin sigui el seu temperament; tant si és avar com pròdig, ric com pobre, jove com vell, nat sota una zona tòrrida o bé a la vora del pol, pot viatjar igual que jo; en fi:  en la immensa família dels homes que formiguegen per la capa de la Terra, no n’hi ha pas ni un —no, ni un (parlo dels que viuen en una cambra o altra)— que, un cop llegit aquest llibre, pugui negar-se a aprovar la nova manera de viatjar que ara jo introdueixo.

Xavier de Maistre, Viatge entorn de la meva cambra (Barcelona: Llibreria Catalònia, c. 1935), pàg. 7, traducció de Josep Miracle

I ens reuníem a l’estació FF.VV., dels Ferrocarrils Valencians, i per tant menudets, atrotinats i de via molt estreta, però que és una estació on formigueja la gent de la meitat de l’Horta i del Camp de Túria, tan espessa, que cada menys de dos minuts un tren arriba o se’n va, amb xiulidet bemoll, fent així una densitat de trànsit carriler que cronometradament supera la mateixa Estació Victòria de Londres, mare del ferrocarril i la més activa del món del ferro viari si no es compta, és clar, que certament no es compta, l’Estacioneta nostra del Pont de Fusta.

Joan F. Mira, El desig dels dies (València: Tres i Quatre, 1981)