El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país els pagesos anomenen la marinada, aire que estimen amb deliri perquè gràcies a la seva frescor humida es fan més suportables les feines del segar, del batre i en general totes les feines del camp. El garbí dura fins a les set. Hi ha una observació, en vers, antiga, que diu: «El garbí, a les set a dormir». La projecció del vent de garbí posa sobre les coses un vel de vaguetat, una tumefacció vagament morada, una viscositat envaïdora, una llum que suqueja. El paisatge esdevé incert, esborrat, empastifat, incoherent. El vent de garbí és el vent de la migranya, del mal de cap, del trencament d’ossos, de l’angoixa, de la buidor, del deliri sensual.

Josep Pla, «El vent de garbí i la tramuntana (Assaig sobre la meteorologia del país)», dins El meu país (Barcelona: Destino, 1967)