Mentre la Lídia m’alliçonava per la ciutat immensa, jo m’orientava en la seua història. Aviat va explicar-me que amb el Martí eren fills del mateix pare, però que cada un tenia una mare diferent. La d’ella era francesa de París, i el Martí havia nascut de la dona legal, que era catalana de Balaguer com el pare. Mentre ell havia viscut, tots dos fills havien estat germans parions, la casa una bassa d’oli. Però encara devia tenir el cos calent, el dia de la seua mort, que la marastra havia manat a la Lídia que escrivís a mademoiselle —així li va dir sempre a la seua mare de veritat. Al cap de poc temps, feia paquets i cap a França falta gent.

Maria Barbal, Mel i metzines (Barcelona: La Magrana, 1990)

El seu marit, directiu d’una important empresa de cosmètics, estava orgullós de tenir una dona que publicava llibres i a la qual sovint convidaven a les tertúlies de la televisió. Com que feia anys que s’entenia amb una model retirada, el marit de l’Amàlia Vidal havia assolit un nivell d’equilibri mental i de testosterona que feia d’ell l’amant ideal i el marit perfecte. La seva vida era una bassa d’oli, que els seus amics envejaven malgrat el que suposaven que devia ser estar casat amb un dels pals de paller del nou feminisme acadèmic i funcionarial.

Teresa Solana, Drecera al paradís (Barcelona: Edicions 62, 2007)