Sí que n’havia tinguts, de maldecaps, ell mateix, de vegades fins i tot envitricollats, però sempre els havia superats amb força de voluntat i relativitzant les coses, i amb humor. Li havien estat fins i tot un estímul. I no li podia entrar dins el cap que els altres no poguessin fer igual amb els propis problemes. […] Si els problemes en qüestió no es resolien amb la seva intervenció era perquè aquelles persones s’hi complaïen i, a llur manera, en treien un profit, o que, simplement, pretenien cridar l’atenció. En aquest cas s’havia allunyat d’elles amb un cert menyspreu per aquella gent que, amb cabòries estúpides, tudaven una cosa tan meravellosa com és la vida.

Miquel Adrover, Els voltors (Campos: Roig i Montserrat, 2004), pàg. 210

La insularitat et projecta, et dóna intensitat. És més fàcil escriure bé en català que no escriure bé en castellà o en francès. Perquè el català no està tudat per tanta gent com hi ha escrit i encara és possible trobar una relació directa entre l’idioma i els fets. En idiomes més «gastats» la mediatització cultural és tan intensa que tot «ja està escrit». Els idiomes tenen un engany que és la pròpia música. Quan et tradueixes tu mateix t’adones que escrius portat per la musicalitat idiomàtica.

Baltasar Porcel, (Des)aïllats: narrativa contemporània i insularitat a les Illes Balears (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004), pàg. 126