En Deltell i en Solana s’avenien molt, potser per la seva tendència al somieig. Una ingenuïtat tota natural els feia anar pel món una mica a les palpentes; ensopegaven molt sovint —i ben sovint amb pedres conegudes—, però es redreçaven de seguida amb un posat d’estupor i seguien avançant, sempre amb l’esperança que en el primer revolt del camí trobarien un gran canvi de paisatge i un horitzó que se’ls obriria generosament.

Pere Calders, L’ombra de l’atzavara (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1964]), pàg. 47

Qui era l’home del balancí? Qui era l’home que acostumava a seure a l’altra banda de la taula camilla i li feia companyia? Com es deia el seu home? Sabia que pocs minuts abans, despertant-se d’un somnieig, havia encertat a pronunciar sense voler el seu nom, però després ja no aconseguia recordar-lo. I s’esforçava, lluitava contra la seva feblesa, es debatia, treballava al màxim per tornar a encendre una llum dins el seu cap a fi d’il·luminar aquell nom arrossegat pel riu d’escòria en què s’havien convertit els seus records i els seus pensaments.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002), pàg. 233