Són pels volts de les set i mitja quan commencen a repartir el pa trossejat. La gent l’assaboreix de debò, com un bocí de participació en el pelegrinatge. Abans aquest repartiment es feia al Filador. Hi arribaven i després d’estendre unes estovalles blanques en terra, treien les fogassetes dels sacs i les tallaven a trossos. Després les repartien. Ara du el pa de Sant Joan un vehicle, perquè ja no hi ha matxos.

Àlvar Monferrer, Els pelegrins de les Useres (València: Consell Valencià de Cultura, 1995), pàg. 72

—Bona nit —contestà a la figura dreta a un metre escàs d’ell, vora l’embalum del taüt. La memòria provava debades d’identificar la veu vagament familiar de l’altre, sens dubte home del riu.
   —Sabíem que pujaves encara que no t’esperàvem fins més tard. Heu navegat de pressa, però no cal que us esllomeu per arribar; pel que sabem, el fill de puta que han d’entaforar aquí —donà una puntada de peu al taüt cobert amb la borrassa— encara no ha fet el darrer badall. No us marejarem gaire, volem passar a l’altra riba i prou. Deixeu el matxo aquí, no val la pena embarcar-lo.
   El guerriller tornà amb els altres. Mantingueren una conversa ràpida de la qual va arribar-li solament un xiuxiueig.
   —Som-hi, Nelson —digué el qui havia parlat amb ell.
   —Queda’t amb el matxo, Alexandre. Valtres, armeu rems!

Jesús Moncada, Camí de sirga (Barcelona: La Magrana, 1988)