De termes que expressin ‘gran quantitat’, ‘abundància’, n’hi ha un munt, una pila, un tou, una mà, una colla, un grapat. És a dir, un fotimer. Allò que fa aquest particularment descriptiu és la sonoritat, perquè és la contracció (contràriament a l’origen que li atribueix el DGEC: de fotim, com en diuen a Mallorca d’un home menut o una criatura entremaliada) de l’expressió ‘fot-n’hi més’. Imagineu que sou un fogoner dalt del primer tren Barcelona-Mataró, si fa no fa en temps de la guerra de Cuba, i que li aneu cridant a l’ajudant que llança a la caldera palades de carbó: «fot-n’hi més, fot-n’hi mé, fot-hi’n mé…», i ja ho teniu. Un fill ben legítim, i autònom, del verb fotre, potser el de més rendiment en català. No és estrany, tenint en compte que una de les conseqüències de fotre és parir. Quants fills té el verb fotre escampats pel diccionari? Un bon fotimer.

Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), pàg. 79

Cal suposar que, per a aquest acte —un de tants muntatges cadavèrics, tanmateix!—, el consell de Mallorca va aportar el teatre i el govern, la simfònica. No ho sé. Únicament vaig poder constatar que hi assistiren un fotimer d’autoritats.

Llorenç Capellà, «La cultura agònica» (Diari de Balears, 25 de gener del 2001)