I, després de reposar una parell d’hores a casa seva i, abans de reprendre la feina, va passar pel cementiri. El fosser, que hi feinejava, va esser molt amable amb ell, però en Mateu no pogué evitar la sensació que «el jardiner del cementiri» (com s’estimava més que l’anomenessin) trobava estrany que, de tots aquells dies, no hagués anat a visitar la tomba.

Miquel Adrover, Els voltors (Campos: Roig i Montserrat, 2004), pàg. 149

Em digué que no sabia res de la clau, que mai no l’havia tinguda. M’aconsellà d’adreçar-me a un home que concentrava en la seva persona els càrrecs més importants de la parròquia: era carter, fosser, sagristà, campaner, vigilant nocturn i guàrdia diürn. Tots els esforços que vaig fer per trobar-lo resultaren inútils. Sobre el lloc en què podria trobar-se, els parers divergiren. Versemblantment, havia anat a portar uns sacs de blat al molí. Total: la clau del fossar resultà introbable. I és que, en aquests pobles, els cementiris tenen a penes una vaga existència administrativa. Són considerats necessaris, indispensables, però no interessen absolutament a ningú. Són cementiris abandonats, oblidats, morts.

Josep Pla, El carrer Estret (1951), capítol XXI