Ara sé que va començar aleshores l’època feliç de la meva vida; encara que, ben mirat, tot el mal estava a l’aguait al voltant d’aquelles rialles.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)

Tots els gats de l’Univers actuen de la mateixa manera. No valoren gens allò de la distància mínima entre dos punts. Per anar d’una porta a una cadira (la selva del gat domèstic), a més de pensar-s’ho molt, no fan servir la línia recta sinó que s’hi van acostant fent veure que estan per una altra cosa, resseguint la paret, en una aparent vacil·lació, fins que són al costat de la cadira i li donen la volta, com si comprovessin si hi ha enemics a l’aguait, o com si estiguessin valorant la millor manera d’atacar-la. Llavors, silenciosos i elegants, s’hi enfilen amb un bot agilíssim i precís, s’enrosquen sobre ells mateixos i tanquen els ulls plàcidament, en pau amb ells i amb la Història.

Jaume Cabré, El sentit de la ficció. Itinerari privat (Barcelona: Proa, 1999), pàg. 40