esfereïdor -a adj

Definició

Que esfereeix, que colpeix d’espant.

El soroll dels trons era esfereïdor: teníem la tempesta damunt mateix.

Ahir es van sentir unes explosions esfereïdores a Rodonyà.

Etimologia

D’esfereir, ‘colpir d’espant’, derivat potser de feresa, del llatí ferus, ‘fer, ferotge’, com l’occità esferezir, que d’altra banda sembla que s’ha de relacionar amb el francès effrayer, ‘espantar’, potser d’origen germànic.

Usos

  • No puc imaginar què van ésser els bombardeigs d’Alemanya i del Vietnam, quan centenars d’avions llançaven llurs bombes sobre els ciutadans. Jo només he vist bombardeigs fets per quinze avions, i us puc dir que semblava la fi del món. En certes èpoques venien com les medecines als malalts, amb una regularitat esfereïdora. Encara no havien pogut començar a aixecar les runes de les cases per a treure els ferits o morts, que ja tornaven a comparèixer els avions. Altres vegades venien d’una manera sobtada, i a vegades a mitjanit un soroll terrible ens despertava. En Santiago [Rubió i Tudurí], home pacífic de natural, cridava: «Criminals!», i saltava del llit per veure on queien les bombes. De dia havíem vist esfondrar-se, com castells de cartes, cases de deu pisos. Era terrible. Si tot això hagués estar provocat per una catàstrofe de la naturalesa, la impressió no hauria estat tan amarga, però saber que eren els que es deien germans que la provocaven, això ens esborronava. Pensar que sota tanta runa hi havia nens abraçats a la seva mare, vellets pacífics i gent indefensa, ens semblava cruel.

    Josefa Armangué, Una família en exili. Memòries (1935-1965) (Barcelona: Curial, 1981)
  • Vaig passar la nit del 26 al 27 [de gener de 1939] gairebé en blanc, afectat per una de les escenes tràgiques de la desfeta, que havia contemplat durant el dia: la corrua inacabable de persones que marxaven nord enllà, cap a la frontera francesa. Camions i més camions, furgonetes i cotxes de tota mena, motos i bicicletes, fins i tot, carros i tartanes, carregats uns de militars i altres de civils o barrejats, marxaven lentament cap al nord. Molts d’aquests vehicles anaven carregats amb tota mena de mobles, d’objectes, d’atuells diversos, maletes i farcells. Entremig de la corrua, algunes persones que, desesperades, intentaven pujar a algun dels vehicles, la majoria dels quals, sobrecarregats, refusaven d’admetre-les. Encara avui, prop de setanta anys després, no he oblidat aquella patètica escena de la retirada dels vençuts.
       Transcorrien lentament les hores al llit. I jo no parava de pensar i d’evocar el passat. ¿Per què i com s’havia arribat a aquella esfereïdora desfeta? ¿És que els meus companys, especialment de la «lleva del biberó», havien mort per no res? ¿Per què una guerra que havia d’haver estat nacional catalana i alhora popular, havia estat una guerra en què els catalans ens trobàrem lluitant els uns amb els altres? ¿Quin difícil futur esperava a la meva nació, que anaven a ocupar Franco i els seus, caracteritzats pels seu odi a Catalunya i a tota mena de catalanitat, començant per la llengua?

    Josep Benet, Memòries. De l’esperança a la desfeta, 1920-1939 (Barcelona: Edicions 62, 2008)

Tema de la setmana

Mots i passatges que rememoren els darrers dies de la Catalunya republicana. 

Enllaços

L'escreix

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

partençasegar