Núria Cadenes

Una falla, de fet, és una mena de monument —ara per ara més o menys barroc, més o menys coent— que es crema. És també el casal on es reuneix la colla tot l’any per preparar la gran nit de la crema. És, de fet, la colla, també. I més coses, segur. Però tot deriva d’allà mateix, de la cosa incendiada, de la torxa.

És curiós, veient l’actual xaroneria institucional amb què l’han revestida, saber que la primera constància escrita que se’n té, de la festa, és mitjançant un ofici de prohibició: l’Ajuntament de València, l’any 1784, en limitava la ubicació només a espais oberts i places. I és igualment curiós saber, també, de passada, que si el primer esment la volia prohibir, el segon, com aquell qui diu, la criticava: l’any 1792, un amatent frare publicava a la secció de, diguem-ne, cartes al director de la premsa de l’època un escrit punyent, de queixa i denúncia que no et sabria dir fins a quin punt va acabar de ser efectiu. Es planyia, el frare en qüestió, que una nova disbauxa carnavalesca tallés sense miraments l’obligada penitència de Quaresma («no hem sortit del foc que caiem a les falles!», podem imaginar que s’exclamava el fraret tot redactant el combatiu escrit), que la gent s’oblidés del treball redemptor, que els carrers de la ciutat perdessin l’ordre en favor de la bullícia i la confusió i, sobretot sobretot, que es donés en «ambos sexos el desenfreno cruel de las pasiones». Sic. I ai.

La crema de fustes velles o trastos a què tan acostumats estem a les nostres terres i que sembla l’origen de la celebració va anar compartint espai amb els ninots satírics que, a tall de Carnestoltes, també acabaven inflamats. De mica en mica, aquests ninots es van fer monuments i a final del segle XIX ja havien acaparat del tot la crema: dalt d’un cadafal es representava, mitjançant un parell o tres de figures, una escena quotidiana i fàcilment entenedora per als badocs, que s’acabava d’explicar mitjançant versets i rodolins més o menys enginyosos situats de manera estratègica al monument. La suma ordenada d’aquests rodolins acaba constituint l’anomenat «llibret de falla» que aleshores, anys ha, podia fer ben poca gràcia a les autoritats. De fet, l’home que l’any 1866 era arquebisbe de València sembla que es va indignar tantíssim amb un llibret de Xàtiva, el qual va titllar d’«herético, impío, escandaloso, obsceno, inmoral, injurioso al matrimonio, al estado eclesiástico, al celibato y a las personas piadosas y timoratas». Valga’ns déu.

Aquesta festa veïnal, que en principi no comptava amb cap suport de l’autoritat i que es desenvolupava sota la seva inquisidora mirada, va patir diversos intents de supressió (la via de l’impost, per exemple, va aconseguir reduir espectacularment el nombre de falles a València; però no les va eliminar). Un cop constatada la inutilitat de la persecució, atesa la insistència fallera, els representants de la llei i l’ordre establerts van optar, com passa tot sovint, per la reforma: si no pots amb ella, encarrila-la. I es van posar mans a l’obra.

Van començar establint premis: una bona manera de crear competitivitat i, sobretot, de forjar els cànons estètics «aptes» —és a dir, «premiables»— als quals les falles, si és que aspiraven a guardó, s’havien d’anar adaptant. No cal dir que van continuar sovintejant les temàtiques antimonàrquiques i anticlericals, però tampoc no cal dir que els premis requeien, només, als monuments «de bon gust» (coses com ara… com t’ho diria… un cant a les virtuts del senyor alcalde del 1895? Premi!).

Amb això de la competició, va venir la professionalització: directors artístics i especialistes del ninot, grups de persones centrades en l’organització d’una festa fins aleshores més baliga-balaga: van néixer els artistes fallers i les comissions falleres. La cosa s’anava estructurant. Només hi va faltar que el segle xx comencés a ensumar el potencial del turisme i que es decidís ascendir les falles a la categoria de festa major: el programa d’actes es va ampliar, es va centralitzar i es van crear rituals d’exaltació del valencianisme popular a l’empara de l’embrionari regionalisme de l’època.

Quan, l’any 1939, començava la dictadura franquista, el règim ja només va haver d’acabar de coure el pastís —«net», per la via de l’assassinat, de l’exili o de la por, de qualsevol element desafecto—: més centralitzada, més beata i més ofrenadora, va modelar la festa al seu (mal) gust fins a convertir-la en un lamentable espectacle de coros y danzas. Aquella Junta Central Fallera que vetlla per l’ortodòxia coenta es va crear, precisament, l’any trenta-nou —anaven ben bé per feina, aquesta gent—; la secció especial del concurs, el quaranta-dos; l’ofrena a la marededeueta (una inacabable desfilada de tooootes les falles, amb la gent vestida de gala, estendards i floretes que es van col·locant sobre una gran bastida de fusta al ritme del txunta-txunta), el quaranta-cinc. I etcètera.

Etcètera fins als nostres dies. Val a dir, tanmateix, que no tot és com se suposa que hauria de ser, després de dècades d’intencionada caspa i espanyoleig amb les inevitables gotetes de requionalismo bien entendido. Potser per un pòsit que ha resistit els embats de les autoritats in-competents, potser perquè aquest país no acaba d’estar ni tan mort ni tan enterrat com ens el pinten, van aflorant mostres que hi ha vida més enllà de la xaroneria: anota, com a mínim, dues falles que has de tenir en compte: Na Jordana —tan potent, que de tant en tant li han de donar algun premi per no fer la cosa escandalosa— i Arrancapins —popular, imaginativa i centenària. N’hi ha més: la creativitat no queda sempre sotmesa a aquest barroquisme infantiloide i groller al qual s’ha volgut associar els monuments, i la crítica i la innovació no deixen de fer acte de presència. Tant de bo que l’exemple faci de taca d’oli.

Núria Cadenes, «A València l’aire és foc; la terra, aigua; els homes, dones; i les dones, aire»,
dins Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Barcelona: Columna, 2008), pàg. 40-43