Gaspar Jaén

En se que tingué cinc anys ben complits, 
la portà sa mare a veure la fàbrica
de xarxes d’En Marc Lloret, rere el moll,
la més gran del poble, d’amples naus, llums altes.

La posaren sobre el teler d’enmig,
dempeus, tota tesa, els ulls molt oberts.
Les dones van fer rogle al seu voltant,
somrient, fent festa. Li diuen que cante.

Va cantar la cobla que aprengué de l’àvia
i deia Quién te puso Salvaora,
amb aquella nota d’aguantar difícil.

En se que acabà, entre la gatzara
del port i les dones, el món se li obrí
al davant dels ulls: descobrí el temps

i va començar a tindre records.

 
Del temps present (Alzira: Bromera, 1998)