Duia una sola joia. Un anell estriat de l’amplada d’un dit, en el dit cor de la mà dreta. La roba generalment era fosca. Ella tenia la pell blanca i li agradaven els jerseis balders amb màniga llarga fins a tapar-li mitja mà. Jo hi somniava! Somniava la imatge d’aquella mà blanca sobresortint de la màniga blau fosc amb el seu anell platejat, freda i lenta com un mol·lusc marí. Me la quedava mirant, quan remenava la pasta al wok amb els bastonets xinesos amb què solia cuinar. M’extasiava, la visió d’aquell dit. El dit de l’anell. Potser l’única concessió formal a la idea tradicional de feminitat.
Eva Baltasar, Permagel (Barcelona: Club Editor, 2018)
Comentaris recents
paret seca
Quan en un àpat tarden a servir el beure (sobreto...
paret seca
A Llampaies, a l'Alt Empordà, fer paret s...
barri
A Viladecans també!!...
fer més por que una pedregada
Cert, jo de la meva mare sempre he escoltat aquest...
espasa
És la primera vegada que veig que ESPASA és o po...