Quan un català parla d’una reunió de persones sense control ni mesura, diu que «hi havia un Cristo de cal Déu». Cal Déu era un bonic palauet modernista d’estiueig que es va fer una família acomodada als afores de Barcelona i que ara és al cor del barri de les Corts. Es veu que els Déu hi feien unes festes tan disbauxades que els seus puritans veïns, petitburgesos i pagesos, n’estaven escandalitzats. I d’aquí és d’on ve aquesta expressió, que ha quedat incorporada a la nostra parla.

• Xavier Baladia, L’avi Ninus (Barcelona: La Campana, 2015)

ℵ

Ésser una cosa de cal Déu  És de formació força recent, a finals del segle XIX, i ha pres més extensió de la que tenia en els seus orígens. Es refereix concretament a la fàbrica de licors Déu i Mata de les Corts de Sarrià de Barcelona, on es feia un aiguardent de boquet molt exquisit que excedia per damunt de tots els altres. Entre els bevedors gaudia de gran fama l’aiguardent de cal Déu. En un romanç vuitcentista trobem:

… si voleu llet, llet tindreu
munyida i per munyir;
molt bon te per fer pair
i aiguardent que és de cal Déu.

• Josep Maria Calbet, Tocar el 2. El racó de les expressions (Valls: La Torratxa, 2009)