Avel·lí Artís-Gener

Un dia anava per la Ciutat de Mèxic i en un alto de semàfor vaig veure que el cotxe que tenia a la meva dreta, també deturat pel llum vermell, era guiat per en Manuel Ferrándiz. No ens havíem vist des de la guerra i ni tan sols sabia que hagués tornat a Mèxic. Vaig abaixar ràpidament el vidre d’aquell costat i li vaig fer un crit sonor i eufòric:

—Ferrándiz!

Em va mirar, va insinuar un somriure, i allò va ser tot. Havia canviat el semàfor i vam arrencar tots els cotxes. El d’en Ferrándiz corria com un esperitat i una de les vegades que era a punt d’atrapar-lo, un llum em va deixar clavat mentre que ell havia tingut temps de passar. Vaig haver de trescar adelerat per tornar-lo a atrapar. L’home duia un Packard poderós, molt més que no pas el meu modest Nash, i sovint perdia l’esperança de pescar-lo. Em vexaven profundament qualsevol de les possibilitats: a) que no m’hagués reconegut; b) que fes el desentès, i c) que, si més no, no hagués volgut saber com m’anaven les coses en aquell país que ell ja coneixia d’abans. Les tres variants eren humiliants sense comptar l’altra, aquella de refregar-me pels morros que el seu cotxe era molt superior al meu.

Vam travessar el D.F. gairebé de cap a cap! L’encontre inicial havia estat a Melchor Ocampo i Ribera de San Cosme i el vaig arreplegar al capdavall de Fray Servando Teresa de Mier. No cal dir que havia fet sonar el meu clàxon cada cop que tenia el Packard més o menys a prop, però mai no s’havia deturat ni n’havia fet gens de cas. L’insolent! Allí, a Fray Servando, com deia, en comptes d’immobilitzar-me amb el semàfor en contra, vaig avançar mitja dotzena de metres i em vaig plantar esbiaixat davant el Packard. Vaig baixar furiós i vaig increpar en Ferrándiz:

—Què cony tens? Per què fuges de mi? ¿Quants anys feia, que no ens vèiem? I ni tan sols tens ganes de dir-me «hola, noi, bon dia, com estàs?». ¿Et vaig quedar a deure alguna cosa? Tens por que et demani calés? Estàs ofès amb mi?

El meu antic cap militar em mirava atònit. Finalment em va dir:

—No entiendo una pinche palabra de lo que me dice. ¿Qué se trae, caballero? ¿Por qué me persigue?

Aleshores, veient-lo de prop i escoltant la seva veu, em vaig adonar de la planxa: no era en Manuel Ferrándiz!

Però s’hi assemblava molt, òstima!

Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 1 (Barcelona: Pòrtic, 1990), pàg. 369-370