L’autor de Sueca no s’emmirallava davant del poder dels de dalt, foren d’on foren i tingueren la ideologia que tingueren. Anant per la direcció contrària, Bernat i Baldoví s’identificava amb les alegries i amb les frustracions dels de baix, d’aquells que necessitaven tindre «l’olla en taula»: «Però com a mínim mengem tots. No és just que, dejuns, estigam uns badallant sempre; i, altres, de farts pegant rots». No cal dir que, en la societat valenciana de 1840, els qui patien misèries i fam eren bàsicament els jornalers i els llauradors.

Abelard Saragossà, El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic (Alzira: Bromera, 2010), pàg. 31