Tan feliç com era ella a l’hort en companyia dels seus pares i els germans abans que ell arribés, abans que ell omplís de desfici la seva sang, que ja no corria de la mateixa manera per les seves venes des que ell li digué que l’estimava. Des d’aleshores, tot el seu cos era un caliu que només s’apagava quan era al seu costat. Ja no duia més curolla que ser la seva dona aviat, ser-ho per sempre. A estones acusava, maleïa, blasmava el nom de Rafel Onofre i a l’instant el repetia endolcint-lo, enamorada, i el lloava després d’haver-lo perdonat.

, Dins el darrer blau (Barcelona: Destino, 1994), pàg. 312

Més val que arribi d’hora, que ningú no noti que no ha dormit al seu lloc, que no aixequi sospites que puguin provocar un càstig, el pitjor de tots els càstigs possibles: la prohibició de sortir de la nau. Això per res del món, pensa, mentre s’allunya de la donzella. No té altra curolla que tornar a ser aquí demà a entrada de fosca per tornar a provar sort.

Carme Riera, Dins el darrer blau, pàg. 34