La solitud lliurement assumida és el que vaig recomanar a Lleonard des del primer moment, perquè jo sabia per experiència els perills que el sotjaven en aquesta ciutat; la confusió repartida entre els diversos grupuscles que, per irrisió de la cultura, hem anomenat «les capelletes». Després hi havia el fet que, d’un cert temps ençà, els intel·lectuals barcelonins han convertit el valor joventut en un culte que no em sé mirar sense malfiar-me’n. D’aquest perill també l’en vaig advertir: les urpes de les capelletes estarien a l’aguait, amatents a abatre’s sobre aquella flama de vida i de puresa que el nostre amic representava.

Terenci Moix, El sexe dels àngels (Barcelona: Planeta, 1992)

La força, l’energia i la qualitat que transmet el disc Swing On permet que Xavier Manau defensi la proposta davant dels que diuen que l’estètica del grup [La Vella Dixieland] és classicista o, encara pitjor, els que la consideren una patxanga del jazz només apta per a envelats. «El món del jazz és molt sectari i està ple de capelletes. Tot el que no es derivi del bop es considera antic, però nosaltres tenim un repertori que abraça els cent anys del gènere i en què es pot trobar des d’un tema tradicional de Nova Orleans fins a un swing dels anys quaranta, un blues dels setanta o una peça brass de l’any 2000».

Pere Pons, «La Vella Dixieland: clàssics del segle XXI» (Jaç, estiu 2004)