Definició
1 Atuell portàtil per a posar-hi aigua o altres líquids, de terrissa, de vidre o de metall, habitualment amb ansa, broc i galet.
Agafa el càntir i vés a la font a omplir-lo.
2 Quantitat de líquid que cap en un càntir.
S’ha begut un càntir d’aigua.
També: cànter
Etimologia
Originàriament forma dialectal de cànter, del llatí cantharus, ‘copa gran de dues nanses‘, i aquest, del grec kántharos, mateix significat, pròpiament ‘escarabat’.
Usos
Abans, per airejar-se, els ciutadans interiors que viuen en tercer i quart pis pujaven al terrat amb les cadires i el càntir, i els del segon i primer baixaven al carrer amb els balancins, perquè ni tots cabien al terrat ni hi havia carrer per a tots; ara, des de que s’estila aquesta fresca portàtil, aquest airet d’indústria domèstica, no es mouen de casa, per la senzilla i poderosa raó que enlloc es troben millor ni més ventilats que en sa pròpia llar.
Santiago Rusiñol, «L’estiu artificial» (1912), dins Ocells de pas i altres proses (Alzira: Bromera, 2012), pàg. 288És evident que l’aigua embotellada i els frigorífics han fet innecessaris aquells càntirs capaços de mantenir l’aigua fresca a l’estiu gràcies a la seva porositat: permet evaporar aigua de l’interior que absorbeix la calor. El càntir se’ns ha fet gandul i cria pols a les lleixes decoratives d’algunes cases.
Toni Vallès, «El càntir» (Avui, 11 de novembre del 2009)
Tema de la setmana
Uns quants mots estiuencs