Als quinze dies, la mestra i el manyà es van casar. La mestra deixà sa casa i se n’anà a viure, amb la seua filla Elvireta, a cal manyà, com és ben natural. I allò era una altra vida! Cànter nou fa l’aigua fresca! (Quina veritat més gran!) Tots quatre, en els primers temps, vivien molt alegres… La taula estava animada, els menjars a punt, la roba més ben preparada que mai; tot eren flors i violes i rialles. I de l’amor que es tenien el matrimoni, no cal ni parlar-ne. Visca la felicitat! Dona Irene no cabia dins la seua tersa i avellutada pell, de la satisfacció. Però el cor humà sempre vol més del que té.

«La mestra i el manyà», dins Rondalles valencianes 4 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 120