Havíem rigut fins a esclatar-nos i algú també havia plorat amb un somiqueig difús. Fins i tot havíem ballat —i jo no m’havia cansat gens. O sigui, que havia estat un xeflis com pertoca. Un xeflis una mica xiruquero, això sí, però que havia estat prou bé.
   Quan se’n varen haver anat tots els amics, na Júlia duia una bufa com un camió i jo una mèl·lera com un piano.
   —A dormir! —vaig dir jo, i la vaig petonejar.

, Tallats de lluna (Barcelona: Edicions 62, 2000), pàg. 154

Sent un gran desconcert perquè no recorda quan i en quines condicions ha vingut a parar a aquest hotel, explica. És com si hagués agafat una bufa de campionat i l’endemà no recordés res de la nit anterior. Diu que potser sí que es va emborratxar i no s’atrevia a tornar a casa, però també diu que mai a la vida no s’ha emborratxat fins al punt de perdre la memòria i no saber quin dia de la setmana és avui.

Carles Decors, El soroll del petit rèptil (Barcelona: Edicions 62, 2009), pàg. 10