Però el món continua immutable, només canvien els anuncis. Cada dia cal omplir la nevera, dur els cadells a escola, cuinar com l’àvia, trucar al pediatre, organitzar xeflis postmoderns, llegir Kundera, anar a Cardedeu a visitar els sogres i, al llit, sospirar amb sospirs allargassats.

Montserrat Roig, «Dones perfectes», dins Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992)

Les esmentades preguntes, que separen allò que en diem «els joves» en dos grups irreconciliables (el de la normalitat i el de l’extravagància), es concreten així: «Per què no us caseu?» (i les variants «Per què no et cases?» i «Per què no t’has casat?», amb sengles acusacions implícites d’immaduresa, la primera, i d’irresponsabilitat, la segona) i «Com és que no teniu fills, encara?». Per aquest ordre, és clar: als partidaris de la procreació no se’ls acut mai fer la segona pregunta abans que la primera, no fos cas que els convidessin a bateig directament i es perdessin el gran xeflis nupcial.

Pau Vidal, El parevostre: manual per combatre la descendència (Barcelona: Edicions de la Magrana, 2000)