Amb tot això no cal pas que et digui que el guió és a les beceroles. No avança ni amb rodes. Potser perquè jo mateixa m’hi poso els bastons a davant. Contínuament m’ho replantejo tot. Només tinc molt clar el començament i més vagament el final. Tal com et vaig comentar, començarà amb la mort de Renée. En un ambient tenebrós, gòtic: el pis tot entapissat de blau fosc, amb vitralls violetes, i la nit de tempesta per si mateixos ja donen el to —i no invento res. Sempre que hi penso, em ve a la imaginació la primera seqüència de Ciutadà Kane, tot i que són morts i personatges que no s’assemblen gens… Renée va morir envoltada de gent i se li atribueixen un munt de darreres paraules. Totes carregades de sentit.

, La passió segons Renée Vivien (Barcelona: Columna, 1995)

En el nostre país són moltes i moltes les persones que tenen, no diré una gran cultura històrica, però que saben les beceroles de la història, i quatre cosetes d’art, i parlen d’arquitectura, i es pensen tenir un cert gust literari, i donen la seva opinió, i fins llegeixen versos. Aquestes persones —polítics, advocats, notaris, comerciants, gent de penya i gent que viu de renda—, no acostumen en general a tenir cap noció una mica científica, una mica ordenada de la naturalesa.

Josep M. de Sagarra, «Ciència i natura» (La Publicitat, 20 de gener del 1924) (reproduït a L’ànima de les coses, Barcelona: Quaderns Crema, 2001, pàg. 225)