bancal m

Definició

Tros de terra plana conreada, limitada per rases, rengles d’arbres o marges.

Un bancal molt ben llaurat, punta de rella no hi ha tocat: la teulada.

«Bancal és molt usat avui en català occidental i en valencià; a Àreu (Pallars Sobirà) significa ‘camp que forma graó en un vessant de muntanya’; al voltant de la Serra d’Aitana hi ha una zona on bancal presenta significats de tipus netament orogràfic i que en uns llocs indica un paratge de carena i en altres potser és més aviat un barranquet» (Joan Coromines, entrada banc, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. I).

Etimologia

De banc, ‘escon’, del germànic bank a través del llatí vulgar occidental.

Usos

  • Al mas de Gargant, un mas imponent, abandonat com tots, pasturen vaques i vedells de pèl blanc, gràcies a les subvencions de Brussel·les, i hem d’aventurar-nos una mica pels bancals, coberts d’herba alta abundant i de floretes innombrables, per arribar a la font amb gran placa de pedra grisa, gastada, on hi ha l’any de la construcció, el 1794, pel mateix temps, més o menys, que el botànic Cavanilles recorria aquests paratges. A l’altra banda del Penyagolosa, per la part de mas de la Cambreta, hi ha un gran balcó de roca des del qual el paisatge et pot deixar sense alè: el llom del puig per un costat, el pla de Vistabella per un altre, i al fons les muntanyes de l’Aragó…

    Joan F. Mira, «Una frontera», dins La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 81
  • La Marina era —i la part que se n’ha preservat és encara— una de les mostres més insignes de l’alta civilització del paisatge: és a dir, de la combinació entre la bellesa natural i la bellesa construïda, entre muntanyes i mar, boscos, bancals, hortes, pobles i cases. En poc de temps serà, si algú (cosa improbable) no hi posa remei urgentment, una immensa urbanització amb apartaments innombrables, xaletets, piscinetes, «conjunts residencials» i altres infinites ofenses sense nom: ja cobreixen la plana, la platja i la muntanya, ja esborren la història, l’antic paisatge humà, la perfecta bellesa.

    Joan F. Mira, «Restaurar, destrossar», dins La condició valenciana, pàg. 76

Tema de la setmana

Mots i passatges (i paisatges) trets de l’últim llibre de Joan F. Mira, La condició valenciana (Bromera, 2014). 

Enllaços

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

llonjamuixeranga