jo he esperat a madrid en certa pensió que tots se n’anassen a dormir per entrar al menjador i menjar-me les engrunes de pa que restaven a les taules. tenia divuit anys tenia fam una fam enorme una fam immortal estava en l’edat. estava en l’edat de créixer i em reconec ara com ara amb aquella mateixa fam la fam de llibertat la possibilitat d’ésser com em done la gana però no hi ha madrid no hi ha pensió no hi ha menjador no hi ha engrunes.

Quadern de 1962