Definició
1 Que té el costum de ficar-se en coses d’altri.
2 Que sap trobar tots els mitjans i arribar per tot allà on cal a fi d’aconseguir els seus propòsits.
Etimologia
De ficar, del llatí vulgar figicare, derivat del llatí figere, ‘clavar, ficar, fixar’, contret segurament ben aviat en ficcare.
Usos
Ocupada en tals pensaments veié dues senyores que avançaven des del saló veí: una era precisament dona Margalideta, tota menuda, aficadissa i temorenca, quasi un insecte, quasi una cuca. L’altra, magra i malgirbada —els seus ulls es negaven a creure-ho— era Aina Cohen. La indignació la féu tornar una mica vermella, però s’alçà i besà amablement les dues visitants.
Mort de dama (Barcelona: Edicions 62, 1999 [1931]), pàg. 103
Tema de la setmana
«El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina», va escriure Josep Pla. Per si algun dia ens toca descriure algú en lloc d’emetre’n una opinió més, ens podem entrenar amb els mots d’aquesta setmana. A quines persones del nostre entorn podríem aplicar aquests mots o encaixarien en aquestes descripcions?