Això és la teoria i el llenguatge, i la famosa «hospitalitat» mediterrània (però quin poble o país no s’autodefineix com a «tradicionalment» hospitalari?), com la dels beduïns del desert, no és una altra cosa que estratègia defensiva, generositat interessada, un acompte de la pau futura. No és fàcil, el manteniment de la pau amb hostes —d’hospitalitat a hostilitat només hi ha un petit pas etimològic—, i la llarga història humana n’és testimoni irrefutable. No és fàcil, però és necessari. A condició, això sí, que el convidat també deixe l’espasa i la llança abans d’entrar a la casa on el reben. Perquè l’amor a l’hoste, xenofília, fàcilment es transforma en odi al foraster. És trist que siga així, però és així.

«Xénos» (El País [Quadern—País Valencià], 9 de maig del 2002)