Tot i que pugui semblar estrany venint d’una persona fermament agnòstica com jo, he de reconèixer que em vaig convertir al nacionalisme gràcies a un capellà, el nostre instructor als boy scouts. Un dia ens va reunir a un grup d’escoltes —els que ell considerava els més polititzats— i ens va donar un llibre fotocopiat amb la vietnamita: era el llibre de mossèn Josep Armengou Justificació de Catalunya, escrit l’any 1955.
   El sol fet que, sent tan jove, em donessin un llibre clandestí em va impactar molt. Ens l’havíem de llegir per torns i anar-nos-el passant de l’un a l’altre perquè només n’hi havia un exemplar.

Miquel Sellarès, Construint un Estat nou. Memòries polítiques (Barcelona: Angle, 2014), pàg. 21

Eren aquests joves nacionalistes, enquadrats en el Partit Socialista Valencià, els que imprimien revistes clandestines amb precàries vietnamites —a ciclostil si algun capellà progressista els ho facilitava—, els mateixos que la diada del 9 d’Octubre de 1965 ompliren els murs de la ciutat amb un «Parlem valencià» escrit apressadament amb lletres regalimoses de quitrà. Era la primera pintada massiva des de la guerra civil.

Josep Pla, Joan Fuster (València: Edicions del País Valencià, 1997), pàg. 356