Algunes persones defensores dels seus drets de lector es demanen, no sempre de bon humor, per què aquest requadre, dedicat com el títol diu explícitament a la televisió («L’ull de Déu»), rares vegades tracta de televisió. I que quan en parla se li veu el llautó: comença dient «D’aquesta qüestió, la televisió ni n’ha parlat», i toca la qüestió no televisiva. Doncs perquè la televisió com a art encara no existeix. Confessió no gens fàcil de fer a qui subscriu, decidit televident ja de quan era només pecat; quan els destacats intel·lectuals de sempre deien que era arma d’alienació de masses, eina de la dictadura i d’unes altres obvietats que, per òbvies, havien de ser mentida.

, «Ull unidimensional» (El Temps, 19 de desembre del 1994)

Ens queda doncs com a única distracció de veure la batalla d’imatges: en Pujol presentant la imatge que vint anys no són res i que dóna el tipus per governar-ne més, i en Maragall fent oblidar que ell en compta tants com en Pujol fent-se veure, i fent-nos creure, dissimulant això, que representa un canvi. Com si no el coneguéssim tant —o més— que en Pujol. Com si no li haguéssim vist ja tot el llautó, també.

Ramon Barnils, «Imatges» (El Temps, 11 de gener de 1999)