Designa el pendent d’un terreny, o d’una teulada, etc. per on s’escolen les aigües de la pluja o, en una muntanya, de la fosa de les neus o de les deus i dels xaragalls. Són ben conegudes, per exemple, les masies amb la teulada de quatre vessants, característiques de la Catalunya vella.

Albert Jané, «Els vessants» (Avui, 21 d’agost del 1976)

Parlen després dels boscos cremats, i dic que els he vistos, i que avui m’ha fet impressió veure la serralada tan verda. Algú em diu que, fa temps, Sant Salvador no era tan verd ni tan boscós. Que els vessants eren conreuats, i que encara s’hi poden trobar vestigis de les terrasses construïdes amb pedres. Que tant de bosc és una cosa moderna.

Josep M. Espinàs, A peu pels camins de cendra (Barcelona: La Campana, 1994)