Definició
Substància blanca, cristal·lina, usada com a hipnòtic, primer somnífer del grup dels barbitúrics, també conegut amb el nom de barbital.
El setembre de 1913, Virginia Woolf es va prendre una sobredosi de veronal.
Etimologia
Nom que van donar a aquesta substància els primers que la van sintetitzar el 1902, el químic Emil Fischer i el metge Joseph von Mering. Es va començar a comercialitzar el 1904 amb aquesta marca. «La llegenda diu que Von Mering va anomenar així el producte perquè considerava que la ciutat italiana de Verona era el lloc més tranquil del món» (Raimon Guitart, Tòxics, verins, drogues i contaminants).
Usos
Una de les coses més dolces del món és llegir al llit, si pot ser a la matinada, i ben a la matinada si pot ser. La gent que tenim la son poc fàcil necessitem de l’estimulant de la lectura; ens fa l’efecte d’un veronal completament inofensiu.
, «El rei David» (Mirador, 4 d’abril del 1929), reproduït a El perfum dels dies (Barcelona: Quaderns Crema, 2004), pàg. 29D’un racó de l’armari tragué dos tubs de veronal. N’agafà un i el buidà dintre de la tassa. L’hagué de sacsejar per fer sortir les darreres pastilles. Remenà amb la cullereta. Costaria de desfer aquell grapat de petits discs blancs. Destapà l’altre i també el buidà dintre de la tassa. «Que no em desperti mai més.»
«Mort de Lisa Sperling», dins Vint-i-dos contes (1958)
Tema de la setmana
Marques esdevingudes mots corrents