Però és que, quan vius al costat d’un riu, sempre t’amoïnen les riuades. És una cosa… Quan plou molt, tothom pendent del riu, i amb aquell ai al cor per les riuades. Encara recordo la de l’octubre del 37. Ja vivíem a la muntanya, per la guerra, però mos vam arrimar a vore-ho. Una cosa de no dir, aigua i aigua que diràs que s’ho engoliria tot. Ara, sí que fa bonic, quan lo riu és calmat, la llengua d’aigua, vore com va baixant, i imaginar totes les terres que ha vist en passar.

Cinta Arasa, Escales avall (Barcelona: Columna, 2021)

En Francesc té un ós de color groc, pelut i suau cosa de no dir. Però abans no ho era, de groc. Abans era de color marró, com quasi tots els óssos.
   L’ós va ser un regal que els avis li van fer quan encara era un infant de bolquers, menut com un cop de puny.

Joles Sennell, L’ós groc (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993)