La ultracorrecció és la forma més cridanera que pren la creença segons la qual parlar millor equival a engaltar «paraules més catalanes». Aquesta fal·lera per fer servir plegats en comptes de junts, quelcom en lloc d’alguna cosa/res o la setmana vinent per la setmana entrant que fa quaranta anys que ens inoculen i que es diu empramotisme. Però és un miratge: en comptes de fer-te parlar millor el que provoca són grinyols en el discurs, com si ensopeguessis un tallet de meló dins d’un arròs a la cassola o un festuc en un entrepà de truita a la francesa. Com li passava a aquell pare sabadellenc que dictava a la filla els salts al llit elàstic: «Dreta, dreta, cul, genoll, toro, voltereta. I tornar a començar». Una ultracorrecció fonètica (per adscripció dialectal hauria dit naturalment jonoll) al costat d’un castellanisme com voltereta: una frase Frankenstein.

Pau Vidal, Nivell Ç. Del català esporuguit al parlant empoderat (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 72

Variu va aparèixer durant els anys cinquanta del segle XX. Ho explica Coromines a l’Etimològic: «En els anys 1920-30 se sentia sempre varices, i recordo que llavors només un o dos cops vaig oir varius, a alguna persona de preocupacions “puristes”». Sabem que variu va néixer com una ultracorrecció i que els seus orígens són bords i vergonyants. Però tornem a endinsar-nos en l’Etimològic: «En els anys 50-70 ho he sentit sempre en la forma varius, a moltes persones, entre elles de ben poc puristes, i també a algun bon metge». Potser és aquell bon metge —i en són un feix— que diu enfermetat. Quan un metge pronuncia aquesta paraula, sempre demano una segona opinió.
   Varius va néixer com una ultracorrecció repugnant com un llimac i es va estendre tant que la paraula tradicional, varices, es va convertir en un purisme.

Enric Gomà, El català tranquil (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 60