Les múltiples circumstàncies que varen concórrer en la transició varen aconsellar a molts dels seus protagonistes [de la transició] —tret dels sectors més hirsuts del neofranquisme— a contemporitzar amb l’autonomisme creixent, segurament perquè reafirmar-se de manera ultrancera en posicions de caràcter centralista anava contra corrent i podia comportar elevats costos electorals. Així ho varen entendre nombrosos sectors de la nova, però al mateix temps tan vella, dreta valenciana.

Alfons Cucó, Roig i blau. La transició democràtica valenciana (València: Tàndem, 2002), pàg. 64