Un amic intel·ligent s’exasperava perquè, deia, si havia aconseguit comprendre prou bé la Fenomenologia de l’esperit a la primera lectura (proesa intel·lectual de què pocs poden vantar-se), com era possible que dels articulets d’un cert crític de cinema marxista-lacanià, efectivament rebolicat ultra mesura, no entenguera una sola raó? Senzillament, em pense, perquè no la hi havia.

Enric Sòria, Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàtic (1979-1984) (Universitat de València, 2013), pàg. 304

En lluita amb les locomotores dels primers camins de ferro, aquells carros exageraven llurs proporcions i feien gala de llur poder màxim. Tot en ells havia crescut: les rodes, els botons, les escales, els braços, les baranes, el tendatge… Amb les estores, que cobrien llur baranam i llurs bosses, s’hi hauria pogut vestir el pis d’una casa. Amb la roba de la vela gairebé s’haguera pogut cobricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bèsties també havien crescut sobre la talla ordinària, aproximant-se a la dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts, camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les quals havien de contendre, o bé muls d’ossada gegantina i tendons de ferro, de color gris o burella, peluts i de flancs tan amples que els esquiladors no sabien tondre’ls sense donar-se manyes d’arquitecte, i, a bec d’estisora, els ornaven amb gregues i relleus dignes d’un edifici. Ara poseu, la una darrera l’altra, set o vuit d’aquelles màquines de sang i mireu si no en resulta un tren tant o més formidable que els que circulen per la via ferrissa.

Joaquim Ruyra, «El primer llustre d’amor», dins La parada (1919)