Dos subgèneres semblen destinats a triomfar aquest Sant Jordi: la ucronia i la distopia. La ucronia es basa en el «what if», és a dir, desenvolupa una història alternativa a partir d’una diferència substancial esdevinguda en el passat: què hauria passat si al segle XIII Pere el Catòlic d’Aragó hagués vençut el rei francès Felip II? Què hauria passat si Franco hagués perdut la guerra? La distopia, en canvi, situa una societat en el futur. És el cas d’Un món feliç, La taronja mecànica, V de Vendetta… Ni la ucronia (que sol ser millor que el passat) ni la distopia (que sol ser pitjor que el present) resulten escapistes, al contrari. En aquests moments d’incertesa, són ficcions útils per reflexionar sobre l’ara i aquí.

Vicenç Pagès Jordà, «Barcelona després de la festa» (El Punt Avui Cultura, 7 de febrer del 2014)

Va ser inevitable la Revolució Russa? Els historiadors no solen contestar aquesta mena de preguntes perquè consideren, amb raó, que formen part de la ucronia, és a dir, d’allò que hauria pogut passar si els esdeveniments s’haguessin produït d’una altra manera. Els historiadors reivindiquen el seu paper de científics; de científics del passat, per entendre’ns, i per això es neguen a especular sobre allò que, al capdavall, no va succeir.

Agustí Pons, 1914-2014. Per entendre l’Europa del segle XX (Barcelona: Pòrtic, 2014), pàg. 37