De dia, al col·legi dels maristes, aquell col·legi que era tan a prop de la catedral que tothom en deia els maristes de la catedral, aquell col·legi on va estar intern Josep Pla, les campanades de les hores semblava que et queien a sobre. Marcaven el ritme de les classes i del pati. Formen part de la meva educació. També se sentien les que cridaven a conventual, les de l’àngelus, les pròpiament religioses. I quan tocaven a mort se’t ficaven a dins: tètriques, una mica esfereïdores, nang, nang, nang, lentament, pausadament, et feien estremir. I quan estaven contentes, quan tritllejaven, eren una font d’alegria. Et feien saltar el cor. Les de Pasqua, les de Corpus, les de la nit de Nadal. Les campanes eren un signe d’identitat de Girona, sobretot les de la catedral.

Narcís Comadira, «Les campanes» (Ara, 12 de febrer del 2016)

Tothom es preparava per a l’ofici, l’ofici solemne de Sant Ponç. Quan la Mila entrava en la sala, oí que el senyor Rector de Murons ordenava al pastor que anés a senyalar el primer toc: i així que el pastor, esbandint del campanar a la mainada, agafà les cordes per a tritllejar solemnialment, ella, que havia sortit al balcó, pogué reparar que la generació de la muntanya es commovia tota al mateix punt, com un formiguer sorprès per un ruixat.

Víctor Català (Caterina Albert), Solitud (1905)