Llavors, el xofer, fent marxa arrere amb molta cura i molt a poc a poc després de comprovar que no s’acostava el tramvia, entrava l’automòbil dins de la nostra casa, i allà es quedava triomfal la gran baluerna negra, amb el morro de cara al carrer i ocupant quasi completament l’espai central. Eren vehicles enormes, més alts que una persona, amb estreps exteriors laterals, la roda de recanvi encastada a un costat del motor i amb el portaequipatges a manera d’un cofre adherit o lligat al darrere, i amb l’habitacle tan gran que entre els seients de davant i els posteriors hi cabien còmodament dos traspontins, en un dels quals jo també viatjava, els estius, rodejat de cosines i ties. Cotxes que, havent-los tingut tantes vegades físicament dins de casa, com una presència imponent però ja tan familiar i domèstica que durant alguns dies gairebé formava part del mobiliari, em desperten de tant en tant sensacions molt properes i vives quan els veig en algun film nord-americà dels anys quaranta o dels primers anys cinquanta.

Joan F. Mira, El tramvia groc (Barcelona: Proa, 2013)

Baixàvem turó avall; aleshores ens creuàvem, pujant a peu, en bicicleta, en tartana o en cotxe, alguna d’aquestes criatures —flors d’un dia formós, però que no són com les flors del camp, perquè cadascuna amaga alguna cosa que no té l’altra i que ens impedirà satisfer amb les seves semblants el desig que fa néixer en nosaltres—, alguna filla de granger empenyent la seva vaca o mig estirada en una carreta, alguna filla de botiguer de passeig, alguna damisel·la elegant asseguda en el traspontí d’un landó, davant dels seus pares.

Marcel Proust, A l’ombra de les noies en flor (Barcelona: Proa, 2019), traducció de Valèria Gaillard