…però elles s’hi deuen mirar molt en això de deixar-se prenyar per un negre, tot són manies i prejudicis, és llàstima el que caldria és promoure la idea, muntar una oficina, amb telèfon i anuncis als diaris, Servei de Renovació de la Raça, col·laboreu amb la vostra modesta però imprescindible aportació, tota pedra fa paret i posats a ser mestissos més val ser-ho com al Brasil, allà s’ha demostrat, no hi ha producte més perfecte al món que les mulates de Rio, estimula el creixement, la intel·ligència i la fecunditat de la cultura, llàstima que ací els pares i els marits estan plens de prejudicis, i elles també, tan bonic que seria, cada dona valenciana amb un fill negret al braç.

Joan F. Mira, Els treballs perduts (València: Tres i Quatre, 1989), pàg. 16

Entre l’obra d’Ovidi Montllor hi ha una sèrie de peces molt ben parides: literàriament i musicalment, i que, cantades per ell, adquireixen una vibració encomanadissa, que el públic fa seua. Van del sarcasme més virulent al patetisme més ingenu, i passen pel míting, per la poesia lírica pròpia, per l’exhumació de versos insignes. Tota pedra fa paret. Totes aquestes pedres —les de l’Ovidi i les dels altres— han fet, no una paret, però sí uns canals per on han discorregut moltes ansietats populars.

Joan Fuster, pròleg a Ovidi Montllor: poemes i cançons (Barcelona: Galba, 1978)