Definició
Aplicar la llengua a la part anterior del paladar i abaixar-la de cop produint un so explosiu sord que expressa contrarietat o menyspreu.
No va respondre, però va girar el cap tot tocant l’ase i ja vam veure que no podríem comptar amb ell.
No toquis l’ase i fes-ho.
Origen de l’expressió
Segons el Diccionari català valencià balear, aquest seria el so «que es fa per incitar els ases a caminar».
Usos
L’oferiment d’anar al tailandès ni tan sols mereix una resposta per part de la dona. Toca l’ase, bufa, seu al sofà, agafa el comandament a distància com si fos una pistola i dispara, plop, contra la pantalla.
Sergi Pàmies, «Experiment», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006), pàg. 77Per convence’l que no l’enganyava, el meu amic va buscar a l’americana, va treure la cartera i, de la cartera, el carnet d’identitat. L’hi va ensenyar perquè veiés que la firma era realment aquella. El comercial va tocar l’ase, va recollir el formulari de mala gana i se’n va anar amb cara d’estar decidit a afegir-hi ell mateix l’ampul·losa rúbrica que li havia negat el meu amic.
Quim Monzó, «El comercial i la rúbrica», dins Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Barcelona: Quaderns Crema, 2010)
Tema de la setmana
Sorolls que fem
A casa meva (Matadepera) sempre havia sentit aquesta expressió com a sinònim de remugar, de protestar, d’insistir reiteradament sobre un afer, en definitiva, allò que el receptor percebia com una insistència feixuga i emprenyadora. “Estic tip de tu, tot el dia tocant l’ase amb això o amb allò…”
Jo havia sentit (i dit) “arriar l’ase”.
A casa meva, a Sarrià, Barcelona, sempre havíem dit aquesta expressió, tocar l’ase, en el sentit de la definició de Rodamots. I es deia força, bé, sempre que els nens expressàvem descontent, contrarietat, avorriment…
«No toquis l’ase!»
Em sembla que els nens, ara, no saben què significa però tampoc toquen l’ase. Rondinen d’altres maneres!
En un món ideal, els extractes literaris publicats per RodaMots haurien de ser escrits en un català perfecte i indiscutible. Malauradament, me confirmen massa soviny que vivim en dos mons completament diferents: el castellà per l’una banda i el francès per l’altra.
Extracte primer:
«L’oferiment d’anar al tailandès ni tan sols mereix una resposta per part de la dona.»
«una resposta per part de la dona»: A Elna, això ningú no ho diu. Nosaltres diríem: «ni tan sols mereix que la dona hi respongui».
Extracte segon:
«Per convence’l que no l’enganyava, el meu amic va buscar a l’americana, va treure la cartera i, de la cartera, el carnet d’identitat. L’hi va ensenyar perquè veiés que la firma era realment aquella. El comercial va tocar l’ase, va recollir el formulari de mala gana i se’n va anar amb cara d’estar decidit a afegir-hi ell mateix l’ampul·losa rúbrica que li havia negat el meu amic.»
«Per convence’l que»: «convèncer + lo» fa «convence’l»? Jo pensavi que feia «convèncer-lo».
«el meu amic va buscar a l’americana»: A Elna diem ‘cercar’ (‘buscar’ és un castellanisme). Però hi ha un problema més. Què cercava? Segons jo hi manca un complement d’objecte directe. A Elna no coneixem pas aquesta construcció ‘buscar a…’
«va treure la cartera»: Aquí hi manca un pronom feble, fa? «en va treure la cartera». Endemés, a Elna diem ‘la bitlletera’.
«el carnet d’identitat»: Denominació castellana perquè en realitat no és pas un carnet. En un llenguatge administratiu neutre, hauria de ser ‘el document d’identitat’. A Elna diem ‘la carta d’identitat’ (denominació francesa).
«firma»: A Elna, diem ‘signatura’.
«va recollir el formulari»: A Elna, recollim coses escampillades (escampades). Aquí, nosaltres diríem: «va prendre el formulari / va agafar el formulari».
«que li havia negat el meu amic»: Segons jo no podem pas ‘negar una rúbrica’. A Elna, hauríem dit: «la rúbrica que no havia volgut fer el meu amic».
Què penseu de tot això?
Aquestes expressions “arriar l’ase” o “tocar l’ase” són semblants a les que he sentit o dit més d’una vegada en relació a fer alguna cosa poc acceptada “no facis el ruc”
Apreciat Joan Bosc,
a fe d’equivocar-me, et diré que el català que utilitza Rodamots és perfectament normatiu. Una altre cosa és que hi hagi varietats dialectals que també ho siguin.
Són interessants els comentaris de Joan Bosch. El català normatiu és necessari, però no ens ha d’encotillar.